https://clip.place/videos/watch/1861595b-2d18-4593-aae7-118d32e87137  Abans de començar amb el comentari de "Deu" vull fer paleses les acusacions de plagi i violació que la protagonista, Manià Akbarí, va fer públiques el 2022. Us remeto a l'article de Viquipèdia sobre la pel·lícula que enllaço al final de l'article i on en parla. Això explica, per exemple, que en la distribució actual d'mk2 als crèdits finals només apareguin noms sense atribució a cap paper ni funció dins del film.  Ja hem vist que Meixkiní, Makhmalbaf i Panahí han introduït amb força el tema de la desigualtat i l'opressió de les dones dins de la societat. Kiarostamí, que mai no s'havia interessat per aquest tema i està buscant nous camins per a la seva obra després de les etapes 1970-1990 i 1990-2000, veu l'oportunitat de fer convergir la nova tècnica narrativa que ja ha explorat a "ABC Àfrica" (2001) amb el crit cada cop més potent d'unes dones que, sobretot a les grans ciutats, superada ja la postguerra i aprofitant les petites escletxes que els ha obert la presidència de Khatamí, han començat a aixecar la veu per dir prou.  1.- La tècnica que mostra la realitat. Kiarostamí ha explicat en moltes entrevistes que per a ell l'ús de la videocàmera, amb una intervenció mínima o nul·la per part del director, és la millor forma de mostrar la realitat. Ja hem vist que tota la dècada dels 90 ha estat reflexionant sobre els límits entre la ficció i la realitat i ha anat explorant formes d'acostar-s'hi. A "Close up, primer pla" (1990) ho prova acostant la càmera al personatge i sotmetent-lo a un interrogatori intens per veure com reacciona. A les dues pel·lícules al voltant del terratrèmol ens mostra la distància entre la realitat quotidiana que segueix el seu camí i la ficció instal·lada en la ment del qui mira i ens despulla les eines que, per tal de mostrar la realitat, la guionitzen, l'estructuren i la creen en un àmbit on ja no existeix, on allò immediat ha desaparegut i la realitat ja és una altra. El primer element que li donarà pistes per a una solució el trobarà a "El sabor de les cireres" (1997) i, irònicament, serà a través de la ficció perquè, en no tenir la cotilla dels fets reals, pot mirar la immediatesa d'allò que passa en temps real, en la immediatesa d'unes converses pla-contraplà dins d'un cotxe en moviment. Però no deixa de ser ficció i per això el que agafa d'aquí és l'element que li permet la immediatesa, les conversacions "espontànies" dins d'un cotxe. El segon element que descobreix aquí és l'ús de la videocàmera que fa servir precisament al final de la pel·lícula per desmuntar la ficció, per dir-nos que el film ha estat una creació i que allò que estem veient ara són coses que realment van passar. Ja tenim l'eina, la videocàmera, i la tècnica i el marc, el pla-contraplà dins d'un cotxe. I aquesta nova eina l'emprarà a "ABC Àfrica" (2001) per mostrar no la realitat africana, sinó la realitat del seu viatge. El discurs ha girat i la videocàmera ens permet dir de forma immediata com veiem nosaltres la realitat.  2.- La mínima intervenció. Perquè tot això tingui sentit la intervenció del director ha de ser mínima. S'hauria de limitar a posar les càmeres perquè en surti un material aprofitable i deixar que les coses passin, sense més. Que els personatges es deixin portar, s'oblidin de les càmeres i actuïn com ho farien en la vida real. Kiarostamí, però, no és tan innocent com per pensar que això pot funcionar sense més, per això hi ha un pla, un guió i unes idees de base que li han de permetre generar un material que després muntarà, és a dir, tornarà a manipular, per acabar fent un film sobre allò de què vol parlar. Del que es tracta aquí és de trobar els moments en què tot flueix, en què allò inesperat apareix, en que l'autenticitat es fa present. D'això parla ell quan es refereix a mostrar la realitat i aquesta idea, com veurem més endavant, el portarà a l'experimentació que acabarà fent sobre pas de la fotografia al fotograma.  Perquè tingueu un tast del treball de Kiarostamí a "Deu" us poso també un enllaç a un com-s'ha-fet d'una de les escenes de la pel·lícula. I hi afegeixo també l'enllaç al poema "En aquest atzucac" d'Ahmad Xamlú que subtilment referencia als dos minuts de pel·lícula i que va en la línia de reivindicació de la poesia iraniana que duu a terme al llarg de la seva filmografia. Val a dir que, en aquest cas, tampoc no tria un poema qualsevol, quan el sentiu ho entendreu.  Després de tot el que us he dit ja us podeu imaginar que de "Deu" no diré res, perquè no tindria sentit, perquè l'únic que té sentit és veure-la i deixar-se portar per aquesta "realitat" que ens mostra com veu una dona independent i de classe mitjana l'Iran de principis del S.XXI. I és aquesta mirada la que fa de la pel·lícula un document i un testimoni impagables. (eAPiL): banR8c7ABXZ36qs5EJv5of Thu, 13 Aug 2026 12:48:08 GMT https://validator.w3.org/feed/docs/rss2.html PeerTube - https://clip.place https://clip.place/lazy-static/avatars/e63ed084-e5be-423e-a66e-dae98f14f4b6.png https://clip.place/videos/watch/1861595b-2d18-4593-aae7-118d32e87137 All rights reserved, unless otherwise specified in the terms specified at https://clip.place/about and potential licenses granted by each content's rightholder.