https://clip.place/videos/watch/346d61a5-ea94-495b-9cd9-6fb05a9f9972  Quan l'any 2003 el director Mohammad Rassulof rebia el premi al Festival Internacional de Fajr a la millor opera prima per la seva docuficció "El crepuscle" (2002), res no feia imaginar tot el que vindria després. Res no feia preveure que el 2005, quan va tornar a Fajr amb la seva primera pel·lícula de ficció, el film ja no sortiria d'allà i, ni "L'illa de ferro" ni cap de les seves obres posteriors, seria mai estrenada a les sales de cinema de l'Iran. Però ell no ha renunciat mai a dir el que volia i, amb aquesta incansable tenacitat, ha fet que la seva pròpia biografia hagi acabat sent el mirall de tots i cadascun dels guions premonitoris que els seus films ens anunciaven.  Rassulof planteja "L'illa de ferro" com una al·legoria i això és el que va alertar les autoritats iranianes que la van prohibir. Val a dir que no anaven malencaminades en interpretar-la com una crítica directa al règim, perquè se'ns dubte ho era. Però "L'illa" és molt més que això, és una crítica al poder, a una determinada forma d'exercir el poder en tota la seva extensió, tant la política, com l'econòmica o la social, és un avís, una premonició i un crit d'atenció. Per això la pel·lícula no només no ha perdut vigència, sinó que vista avui, si ens mirem la nostra pròpia societat, és més actual que mai.  1.- L'illa de ferro. Un petrolier en desús davant de l'illa de Qeixm ja només espera que el comprin per al desballestament. En aquest marc un personatge, en el mentrestant, decideix anar extraient tots els recursos que pugui abans no se'l venguin, però, com que li cal mà d'obra, crea una comunitat de gent que treballi per a ell.  2.- El bon dictador. El capità Nemat és un personatge fascinant. Hi juga el paper paternalista de "l'home bo", d'aquell que tracta tots els integrants de la "seva" comunitat com si fossin els seus fills i s'encarrega de proveir totes les seves necessitats bàsiques: l'habitatge, el menjar, l'educació dels nens i els serveis més elementals a canvi del seu treball. Ningú no hi veu ni un cèntim, tots els diners generats per l'espoli del petrolier queden anotats en un balanç d'ingressos i deutes a la seva llibreta i indiquen el que té cadascun dels habitants. Tot va a un teòric fons comú que ningú no fiscalitza i que, en principi, qualsevol hauria de poder liquidar en el moment que se'n vagi del vaixell. Aquest és l'horitzó dels residents, poder fer algun dia prou diners per abandonar el petrolier i trobar un futur millor. El capità Nemat actua com a mitjancer, com a proveïdor, com a metge, com a agent immobiliari, com a gestor econòmic, com a assessor matrimonial, com a jutge i com a botxí. És un polític seductor i populista que coneix, es preocupa i està damunt de tots i cadascun dels membres de la comunitat i és d'aquesta proximitat que naix la confiança que li atorga l'autoritat i el poder. Tots hi confien cegament i ningú no es qüestiona els seus mètodes perquè "sembla" que tot ho fa per ells, només hi compta el dia a dia, l'anar fent i tenir coberts mínims vitals. Però sempre hi ha excepcions.  3.- La propietat i els ocupes. Però no oblidem que en realitat no són més que ocupes en un vaixell, un vaixell amb un propietari que ara se l'ha venut a una companyia de desballestament i els vol fer fora. Nemat s'hi nega i fa una crida a la comunitat perquè s'enfrontin als representats dels nous propietaris quan vénen a prendre possessió del vaixell, però paral·lelament negocia amb la nova propietat un preu per tot allò que hi hauran de deixar en el moment del desnonament. Abans de fer-ho, però, obliga tots els membres de la comunitat a signar un poder notarial al seu favor pels bens que hi deixen i els promet que amb això podran bastir una nova ciutat a terra ferma. I aleshores, com un nou Moisès, els porta al desert, al bell mig del no res, amb la promesa que algun dia allò serà seu... i tots el segueixen mentre va explicant-los pel megàfon com serà la nova ciutat. Bé, no tots.  4.- Els diferents graus conformació: El mestre, els enamorats, l'oncle Sadeq i el Nen Peix.  L'ensenyament. El mestre accepta la conformació, però la seva mirada sobre la realitat contrasta amb la de Nemat. Intenta ensenyar als nens que el món és molt més gran que el vaixell i que la guerra no és bona, però no els incita la reflexió sinó que es limita a transmetre continguts amb l'únic material pedagògic que li donen, els periòdics vells. És ell qui descobreix que el vaixell s'enfonsa, però es limita a comunicar-li-ho al capità, també és l'únic que demana llegir el poder notarial abans de signar, però en dir-li que no cal signa sense posar més objeccions i, al capdavall, el seu pacifisme acaba quedant reduït a fer servir les beines de les bales per enformar el guix de les classes. Aquesta submissió del qui veu però no protesta, el porta a l'absurd final de continuar fent les classes com si res en una aula buida quan s'emporten els alumnes perquè treballin al vaixell. L'ensenyament, que hauria de ser la palanca del pensament crític, acata les decisions del poder i continua endavant desvinculat de la realitat.  L'amor com a rebel·lió. En oposició als valors de la tradició que Nemat no només defensa, sinó que fa servir com a eina de control social, hi ha l'amor d'Ahmad i Golpar. Les dones, com ja hem vist mantes vegades al llarg del nostre recorregut i com queda clarament expressat al mateix film, són una "propietat" dels homes, i com a tal es compren i es venen com si fossin una mercaderia. L'enamorament provoca la ira del pare de Golpar i el capità arranja un matrimoni amb un home benestant que reportarà un guany econòmic i mantindrà la noia sota control. I aquí s'acaba la història per a Golpar, perquè ha quedat ben clar que mai no podrà ser lliure. Ahmad, que fins a aquell moment ha fet petits gestos de rebel·lió, com ara seguir comunicant-se d'amagat amb la noia, o muntar una parabòlica per poder veure què hi ha més enllà del vaixell, s'adona que ja no pot fer res per ella i decideix fugir i ser, almenys ell, lliure. Però l'empaiten i el tornen a portar al vaixell on rebrà un càstig públic que el deixarà gairebé mort. "Perdona'l, és jove. Deixa'l anar.", diu el mestre, "Si el deixo anar, el caos s'apoderarà del vaixell.", li respon el capità, tot això mentre els residents del vaixell s'ho miren i aprenen la lliçó. No hi ha rebel·lió, ni queixa, només les mirades tristes dels qui saben que aquest és el seu destí i aprenen a acceptar la repressió com una part consubstancial al sistema. Al final, però, Rassulof obre una petita escletxa d'esperança per als enamorats ja que, com a conseqüència de l'ofegament, Ahmad es queda al santuari de Xah Xahid de Qeixm on, sense saber-ho, portaran Golpar perquè faci sola les seves oracions.  L'esperança sense acció. El personatge de l'oncle Sadeq és enigmàtic. Es passa tota la pel·lícula mirant el sol esperant un esdeveniment que sap que es produirà, no fa res més ni tampoc té cap relació amb el poder. Només mira el sol i espera... fins que al final insinua un somriure. El que deixa clar és que la solució no vindrà de dins, que la xerrameca del venedor de fum que arrossega la comunitat no porta enlloc i que arribarà un dia que tot encaixarà. El problema és que ha triat la inacció, només mirar i esperar que la resposta arribi, i això no incomoda el poder ni ofereix a la comunitat cap via activa que els pugui portar a la llibertat.  L'alliberador. La resposta ens la dona el Nen Peix. Ell es dedica a rescatar un a un els peixos que hi ha a les entranyes del vaixell i tornar-los a la mar. Resulta inevitable establir-hi una relació tant amb el film "L'alliberament" (1971) de Nasser Taqvaí com amb el conte infantil "El peixet negre" (1967) de Samad Behranguí. El primer per la presa de consciència de la pròpia llibertat que porta el nen a alliberar el peix i per l'ambientació al Golf, i el segon per la fugida del peixet negre d'una societat tancada en ella mateixa que vol descobrir què hi ha més enllà i reunir-se amb els altres peixos lliures. El Nen Peix, mentre és al vaixell, allibera els peixos però ell mateix també hi està captiu, per això quan se'n van a terra ferma s'escapa del capità i passejant per la platja rescata un peixet d'un bassal i el torna a la mar com ha fet sempre. Però de sobte s'atura, mira enllà, veu la moixtà (el tramat de canyes que sostenen les xarxes fixes arran de platja) i enceta una cursa ferma i decidida cap a un nou repte...  Sí, és evident que la pel·lícula parla de l'Iran de fa 20 anys, i també ho és que d'alguna manera anticipa el gir conservador que arribarà amb Mahmud Ahmadinejad, però cada vegada que la torno a veure tinc més la sensació que és un retrat d'una precisió quirúrgica del nostre món actual. IMPRESCINDIBLE. (eAPiL): x1Ci96xPcVDjh6gtHdLwJ7 Fri, 11 Sep 2026 12:54:51 GMT https://validator.w3.org/feed/docs/rss2.html PeerTube - https://clip.place https://clip.place/lazy-static/avatars/e63ed084-e5be-423e-a66e-dae98f14f4b6.png https://clip.place/videos/watch/346d61a5-ea94-495b-9cd9-6fb05a9f9972 All rights reserved, unless otherwise specified in the terms specified at https://clip.place/about and potential licenses granted by each content's rightholder.