https://clip.place/videos/watch/3d18a5b7-02d4-462e-b5fa-9fbf25b0f293 Per a una experiència de més qualitat et pots baixar els subtítols en format .ass des d'aquest enllaç https://cloud.disroot.org/s/bJTqiAdy6CZTZNy  Amb "El silenci", Makhmalbaf, continua explorant la via que havia obert amb "Gabbeh", però si allà se centrava en la frontera difusa entre la ficció i la realitat en la dialèctica memòria-desig, aquí ens planteja el conflicte entre la realitat i l'art, entre el materialisme i l'espiritualitat. I ho fa amb la metàfora del so.  Anem per un moment al curtmetratge de Kiarostamí "El cor" (1982). Allà l'ancià jugava amb l'audiòfon per desconnectar-se del soroll, però això també el desconnectava de la "melodia del cor" i acabava aïllant-lo de la realitat. Aquí el nen cec només té accés a la realitat a través del tacte però sobretot del so i, com Odisseu, ha de tapar-se les orelles si no vol ser arrossegat per la melodia d'aquell so que, com un cant de sirenes, el porta enllà del món normatiu cap a la seva Ítaca: la de l'art, la de la música, la de la bellesa.  L'art. La tria del so per davant del tacte no és casual, tot el plantejament del film és una renúncia a la matèria, o millor dit, una transformació de la matèria. Els diners són la rèmora, l'àncora a la matèria que ho destrueix tot, mentre que la transformació dels amenaçadors cops a la porta del propietari que vol desnonar-los en la cinquena simfonia de Beethoven simbolitza la sublimació a través de l'art, la conversió del terror en bellesa. - Al nostre propietari no li agrada la música. -Per què no li agrada? -Només li agraden els diners. -A tothom li agrada la música.  El sufisme. Tota la pel·lícula està plena de referències al sufisme que oscil·len entre dos pols, el més clàssic de "Els dístics espirituals" (Masnavi ma'navi) de Rumi, La veritat era un mirall en mans de Déu que va caure i es va fer a trossos. Tothom en va agafar un, el va mirar i va pensar que tenia la veritat. que resol en una escena preciosa on Nadirah i Khorxid s'intercanvien el seu tros de mirall, la seva veritat, i el d'Omar Khaiam en l'escena de les nenes que a l'autobús reciten la seva Quarteta LXXXVII, No t'entristeixis per l'ahir que ja ha passat, ni cerquis el demà que encara no arriba. No et fixis només en el passat o l'avenir, gaudeix del present i al vent no llancis la vida. (Traducció Àlex Queraltó Bartrés) i que, amb els ulls tancats i absortes en la recitació, es passen la parada d'autobús de la seva escola. Per un instant hi ha hagut una identitat total entre elles i el contingut del poema, però la realitat acaba imposant-se perquè elles, a diferència de Khorxid, estan lligades a la matèria.  La música. El viatge cap a Ítaca, que és la cinquena de Beethoven, és guiat per les cançons tradicionals tajikes que canten els músics de carrer: Halghaé dôm ast i Devonah shaw i que culmina amb la cançó que van a tocar per entendrir l'esperit del propietari perquè no els desnoni, una cançó on canten ells, però també els animals que hi ha a la vora del riu i que acaba en una versió de la cinquena que acompanya Khorxid fins a la seva Ítaca.  I tot això amb la mateixa fotografia preciosista i plena de colors que ha fet servir a "Gabbeh". Makhmalbaf ja no busca enfrontar-se a la realitat des de la crítica directa com havia fet 10 anys abans a "El ciclista" o a "El casament dels beneïts", ara el nou camí és la transformació de la realitat a través de l'art, la transformació del materialisme en humanisme. Thu, 09 Jul 2026 19:50:20 GMT https://validator.w3.org/feed/docs/rss2.html PeerTube - https://clip.place https://clip.place/lazy-static/avatars/e63ed084-e5be-423e-a66e-dae98f14f4b6.png https://clip.place/videos/watch/3d18a5b7-02d4-462e-b5fa-9fbf25b0f293 All rights reserved, unless otherwise specified in the terms specified at https://clip.place/about and potential licenses granted by each content's rightholder.