https://clip.place/videos/watch/45845444-66db-46dd-bb66-b84af7b4cdf6 Per a una experiència de més qualitat et pots baixar els subtítols en format .ass des d'aquest enllaç https://cloud.disroot.org/s/NQRNiHZMpJDXe9t  "Mitja Lluna" neix de la confluència d'una idea i una oportunitat. La idea ja l'havíem vista tant a "Exiliada a l'Iraq" (2002), que ens portava al Kurdistan del final de la guerra Iran-Iraq i a la prohibició a les dones de cantar en públic a l'Iran, com a "Les tortugues també volen" (2004), on se'ns mostrava el moment de la caiguda de Saddam i l'alliberament del Kurdistan iraquià. L'oportunitat va venir de la mà de la ciutat de Viena que li va encarregar a Qobadí una pel·lícula dins del programa "New Crowned Hope", impulsat per commemorar el 250è aniversari del naixement de Mozart, una iniciativa que no volia recrear la vida ni l'obra del compositor, sinó convidar artistes contemporanis perquè en fessin una mirada des del present, i això va ser el que va acabar provocant la trobada inesperada entre Mozart i el Kurdistan.  1.- El camí del Rèquiem. Qobadí va triar el "Rèquiem" per establir la connexió entre Mozart i el viatge de Mamú, un vell músic kurd que a les acaballes de la vida pretén fer el gran espectacle que doni a conèixer arreu del món la tradició musical kurda. El director va imaginar el personatge com una mena de "Mozart kurd", un artista que, com el compositor austríac, va lluitar fins al final per poder acabar el gran projecte de la seva vida, aconseguint així que la relació amb Mozart no fos un simple recurs afegit a la pel·lícula per justificar-ne l’encàrrec. Qobadí va explicar que, mentre escrivia i rodava el film, pensava en Mozart i Mamú com a dos músics al final de la vida, i que el "Rèquiem" li evocava el paisatge inquietant del Kurdistan i el portava reflexionar sobre com era possible que en el món de Mozart fos normal la presència de les veus femenines en les composicions musicals, mentre que en el món de Mamú a les dones els estigués prohibit cantar en públic i també com, mentre el món celebrava l’aniversari de Mozart, a l’Iran les dones continuaven sense poder cantar davant dels homes.  2.- Les veus ocultades. Per això el viatge de Mamú és també la lluita pel rescat d'una veu. El vell i venerat músic kurd ha obtingut l'autorització per travessar la frontera i actuar al Kurdistan iraquià en un concert multitudinari, després de dècades sense poder fer-ho, amb motiu de la celebració de la caiguda de Saddam. El seu amic Kakú va reunint tots els fills de Mamú en un autobús arreu del Kurdistan iranià per portar-los a l'Iraq, però el grup no estarà complet sense la presència de la veu femenina. I és aquí que introdueix una de les escenes més belles del film. A la meravellosa localització de Palangan situa un poble imaginari on hi ha recloses 1334 dones cantants com a símbol de la repressió que pateixen i recupera així la idea que ja havia desenvolupat a "Exiliada a l'Iraq". És allà on retroba Heixú, la veu sense la qual res del que ell ha imaginat per a la seva obra obra no té sentit, "sense ella estem incomplets" diu Mamú als seus fills, sense la veu de la dona el grup està incomplet, la música està incompleta i el món està incomplet. Heixú, descoratjada i cansada, ha perdut ja la confiança, però Mamú està disposat a lluitar fins al final per rescatar-la, perquè en el seu rescat hi ha la salvació de la veu i la llibertat de les dones. Heixú al final abandona, però li deixa una nota a Mamú perquè acabi trobant la dona jove i valenta que se'ns apareix com l'esperança del futur, Niwemang, la mitja lluna.  3.- El Pir: premonició i destí. Seguint la tradició de la cultura kurda, Qobadí ens remet a la interacció entre el món natural i el sobrenatural, entre el que veiem i allò que hi ha més enllà de la nostra percepció immediata i que està en la base de la saviesa de totes les cultures ancestrals. El viatge esdevé així una doble prova, la física, lligada als problemes amb les autoritats iranianes, amb les prohibicions i els guardes fronterers, i l'espiritual, que arrenca amb l'advertiment del Pir que el viatge amaga una desgràcia. La primera, en tant que dissenyada pels propis humans, es pot esquivar però sense cap garantia de futur, mentre que la segona és implacable perquè és regida pel destí, això sí, a diferència de la primera, garanteix el futur ja que inclou en tota mort un renaixement i en tota frustració una esperança. La primera estableix i regula relacions entre individus, la segona és l'essència de la supervivència i la preservació d'una comunitat més enllà de l'individu. I aquest és el paper tradicional del Pir, el de l'ancià, el savi de la comunitat, l'oracle que sap llegir i anuncia el futur a aquells que entenen el món com un tot que integra comunitat i entorn, i s'expressa a través de l'espiritualitat dels dervixos i la música ritual que els porta al trànsit i els connecta amb el més enllà. El Pir ha previst la mort de Mamú, però aquesta mateixa força sobrenatural farà aparèixer la jove que caiguda del cel sobre el sostre de l'autobús els guiarà cap a l'esperança d'un futur possible. La jove es diu Papallona perquè la van trobar a la frontera, però també Niwemang (Mitja lluna), una mitja lluna que, com el mateix Qobadí explica, ens remet a un Kurdistan mig visible i mig ocult, un Kurdistan migpartit per una frontera que la jove ens ajudarà a travessar. Per això al final la mort no importa, perquè per a la tradició tot és cíclic i tant el temps lineal com les fronteres són intranscendents.  4.- L'humor com a forma de veure el món. Quan veiem "Mitja lluna" no podem evitar veure-la com una continuació de "Exiliada a l'Iraq", tant per la reaparició d'Al·lah Morad Raixtianí (Audeh-Kakú) i Faieq Mohammadí (Barat-Faieq), com pels clars paral·lelismes entre els personatges de Mirzà-Mamú i Hanareh-Heixú, però, sobretot, pel to humorístic que adopta en circumstàncies tràgiques. Davant d'un món on sembla que les actuacions humanes no tenen sentit potser tenim la tendència a mirar-ne la part tràgica i a caure en la desesperança, però un poble com el kurd això no s'ho pot permetre i la seva resposta és la resiliència, l'humor i l'esperança. La mirada de Qobadí davant de les situacions més absurdes és irònica i la seva opció és la ridiculització, quan no la rialla: tot el personatge de Kakú amb l'autobús, el gall i la càmera sense cinta, les escenes amb la pistola, l'orella de Van Gogh, el guardià del poble de les cantants o l'escorcoll de l'autobús, en són només alguns exemples que ens porten al somriure final de Mamú dins del taüt. L'humor i la ironia ja no són simplement formes d'autodefensa, són una manera de veure i entendre el món.  5.- La censura. Fins a aquest film la relació de Qobadí amb les autoritats iranianes s'havia mantingut en un estat d'una certa ambigüitat que ell ens descriu en una entrevista per al Festival de Tribeca el 2007: "Mai ningú no em va donar permís per fer una pel·lícula en llengua kurda. A poc a poc i amb molts somriures, vaig aconseguir fer la primera pel·lícula en llengua kurda de la història del cinema mundial. Era la primera vegada que es feia una pel·lícula internacional en kurd, i, sobretot sota el govern iranià, la segona i la tercera també es van fer de la mateixa manera: amb molts somriures. Però ara he tingut alguns problemes amb la quarta, tot i que ja havia fet tres pel·lícules 'normals'. Amb la quarta, 'Mitja lluna', just abans de començar el rodatge, les autoritats em van trucar i em van dir que no la fes en kurd i que limités aquesta llengua al vint per cent dels diàlegs. 'Sóc kurd', els vaig dir, 'Sóc un kurd iranià i tinc drets en aquesta terra. El Kurdistan forma part de l’Iran, i els kurds tenen dret a tenir la seva pròpia llengua.' Així doncs, vaig fer 'Mitja lluna', però ha estat prohibida. I és curiós que també m'hagin denegat el permís per treballar en la meva pròxima pel·lícula. No sé per què, però potser, si no fos kurd, això no passaria. Molts cineastes de parla persa han fet pel·lícules molt més arriscades, pel·lícules que si jo n’hagués rodat només cinc minuts, m’haurien prohibit l’entrada al país! No sé quin és el meu delicte. Sóc profundament iranià i profundament kurd iranià. L’Iran és la meva terra i faig pel·lícules sobre el meu país. El meu 'problema' és parlar dels problemes del meu país. Com a kurd, sóc un ciutadà de segona classe, i vull que els kurds tinguin una situació millor i els mateixos drets que les persones de parla persa. Els kurds no tenen els mateixos drets que les persones de parla persa, i intento parlar-ne amb la càmera, fer servir la càmera per posar aquesta qüestió sobre la taula." Si a això li afegim que a la pel·lícula apareixen dues dones cantant en públic, la prohibició d'un director al qual havien presentat dos cops com a candidat a la nominació per als Òscars, quedava ara segellada i la seva figura estigmatitzada per sempre més davant de les autoritats iranianes.  Irònicament, per tant, "Mitja luna" es converteix en la frontera definitiva per a Bahman Qobadí i no li deixaran fer cap pel·lícula més a l'Iran, però com a bon kurd encara es saltarà un cop més la prohibició per fer sense permís la meravellosa "Ningú no en sap res dels gats perses" (2009), una pel·lícula que, com veurem, serà el seu "Rèquiem" cinematogràfic a l'Iran i acabarà portant-lo a l'exili definitiu. Tue, 13 Oct 2026 15:18:34 GMT https://validator.w3.org/feed/docs/rss2.html PeerTube - https://clip.place https://clip.place/lazy-static/avatars/e63ed084-e5be-423e-a66e-dae98f14f4b6.png https://clip.place/videos/watch/45845444-66db-46dd-bb66-b84af7b4cdf6 All rights reserved, unless otherwise specified in the terms specified at https://clip.place/about and potential licenses granted by each content's rightholder.