https://clip.place/videos/watch/63eb523c-5d36-4cc0-9d81-6fcaea5af611  És la primera gran pel·lícula de maduresa de Kiarostamí, tot el que ha aprés i experimentat al llarg de 20 anys l'ha portat a trobar el seu propi llenguatge i a encetar el camí cap a les seves millors obres. Però passem a analitzar-ne algunes de les claus:  El documental-entrevista. Aquest és un gènere en el qual s'hi ha anat trobant molt còmode des de "L'homenatge als mestres" de 1977, el mateix any que l'experiment bord de "L'informe" el va portar a allunyar-se de la ficció. S'hi troba còmode perquè li agrada la intervenció del director fora de pla mentre va observant, gairebé viviseccionant, cadascuna de les reaccions dels personatges en primer pla. Aquí mesura al mil·límetre tota la posada en escena i la pacta amb uns actors que no ho són en realitat, ja que tot el que explica és un fet que va passar de debò i els personatges que hi apareixen són els seus protagonistes reals: l'acusat, els demandants i fins i tot el jutge i el mateix Makhmalbaf entren en escena i es posen a disposició del director, i això genera una subtil ironia, a ulls de l'espectador ens està explicant uns fets "tal com van passar", però la seva pròpia intervenció els modifica en una mena de "principi d'incertesa de Heisenberg" que acaba fent difícil, si no impossible conèixer la veritat.  L'engany. L'engany opera aquí a diferents nivells, el primer és el que acabem d'exposar en relació a la pròpia realització del film. El segon és el de la premsa que no busca la notícia per ella mateixa, sinó en funció de la repercussió que tindrà i la popularitat que assolirà el periodista, la informació no està al servei de la societat, sinó del sensacionalisme que porta a l'èxit personal. En el joc de l'engany el "com" suplanta al "què". En aquests dos nivells no ens podem estar de recordar "La nit que va ploure" (1967) de Kamran Xirdel amb la seva mirada irònica i el seu "tot és una pila de mentides". El tercer pla és l'engany de Sabzian fent-se passar pel director de cinema Mohsén Makhmalbaf, que és en realitat el nucli de la trama. I el darrer pla és el propi Sabzian davant del tribunal però també, i potser sobretot, davant de la càmera en una situació on mai no podrem arribar a saber fins a quin punt ens diu la veritat o només està actuant.  La tècnica. Com Kiarostamí mateix explica a la pel·lícula, per enregistrar les escenes del judici fa servir dues càmeres, una amb una lent de gran angular per copsar l'ambient de la sala, la del context, i una altra amb una lent de pla tancat que ens permet analitzar en profunditat les reaccions de Sabzian, la que pretén descobrir la veritat. Però a aquestes dues eines li afegeix una tercera singularitat, el canvi de fotografia per descriure diferents nivells de realitat. Tota la part de la pel·lícula que va explicant la història de Sabzian es mostra amb una fotografia neta i perfectament definida que esdevé el punt de vista narratiu, mentre que per al judici opta per una fotografia més difusa, menys "perfecta", com per indicar-nos que allà ja no hi ha cap tipus de ficció, que és la realitat crua. Això és especialment interessant perquè serà un recurs que li agradarà i que recuperarà a "El sabor de les cireres" (1997).  El resultat final no pot ser més irònic, gràcies a Kiarostamí el fracàs de Hosseín Sabzian ha estat en realitat el seu èxit, i la seva aspiració frustrada de "ser" Makhmalbaf l'ha portat a ser un dels personatges més coneguts de la història no només del cinema iranià, sinó del cinema internacional. Sat, 20 Jun 2026 00:51:16 GMT https://validator.w3.org/feed/docs/rss2.html PeerTube - https://clip.place https://clip.place/lazy-static/avatars/e63ed084-e5be-423e-a66e-dae98f14f4b6.png https://clip.place/videos/watch/63eb523c-5d36-4cc0-9d81-6fcaea5af611 All rights reserved, unless otherwise specified in the terms specified at https://clip.place/about and potential licenses granted by each content's rightholder.