https://clip.place/videos/watch/63ec884a-0d38-491e-9305-b602df3f538a Per a una experiència de més qualitat et pots baixar els subtítols en format .ass des d'aquest enllaç https://cloud.disroot.org/s/XwPJZLP2LDrCz7M  Amb l'impuls de l'èxit d'"Els nens del cel" Majidí roda "El color de Déu", una pel·lícula que obtindrà també força premis i nominacions a nivell internacional. Això sí, després d'endolcir-li el títol per no espantar el públic occidental i presentar-la amb el nom d'"El color del paradís". Aquí ens trobem un Majidí en estat pur que incideix en alguns dels temes que ja ha tractat en els seus films anteriors:  El pare. Si fins ara ens havia mostrat les figures del padrastre de bon cor i del pare devot que es preocupa pels fills i la família. Ara ens mostra el pare egoista que prioritza el seu propi futur. Ell, que és vidu, es vol tornar a casar, però tement que la ceguesa del seu fill li suposi una rèmora decideix desempallegar-se'n i enviar-lo a treballar amb un fuster també cec com a aprenent. Això li suposarà un enfrontament amb la seva mare que representa la rectitud dels valors tradicionals.  La voluntat de Déu. Ja ens havia deixat clar a "Els nens del cel" la virtut de la conformació davant de la voluntat divina i el pecat que suposaria enfrontar-se a la divina providència. La moralitat final, allà, era que la correcta actitud dels nens, malgrat les aparences, era premiada perquè el pare acabava comprant-los sabates a tots dos. Aquí, en canvi, la moralitat ens mostra el cas contrari, el pecat del pare acaba amb la vida de la seva mare i està a punt d'acabar també amb la del seu fill, al temps que, i precisament per això, els objectius li són negats.  La tècnica. Com ja hem vist també, la narració de Majidí sempre és simple, clara i efectiva, reforçada amb tocs de sentimentalisme, regats amb alguna llàgrima quan toca, amb la bellesa dels paisatges de Guilan en primavera i amb el seu ja tan reconeixible recurs a la càmera lenta, un recurs que emprarà en l'escena del cavall i el nen que cauen al riu embravit al final del film com a símbol del pecat del pare i com a camí cap a la redempció. Es tracta d'una escena molt ben treballada que, amb la intel·ligència que té per agafar tot allò que funciona, ens recorda la tècnica de Sam Peckinpah.  Li he de reconèixer a Majidí l'habilitat per saber tocar la fibra sensible de l'espectador, aquesta punxada sentimentalista que fa que el seu cinema funcioni arreu del món tot i defensar els valors més tradicionals de la societat iraniana: la submissió a la voluntat divina, l'obediència i l'acceptació de la condició social que t'ha tocat o el paper de la dona exclusivament com a mare de família i sempre tutelada per un marit o familiar. Per això aquest sentimentalisme al servei d'una moralitat basada en els valors tradicionals de la família sempre m'ha fet veure Majidí com el Walt Disney iranià. Mon, 13 Jul 2026 13:27:51 GMT https://validator.w3.org/feed/docs/rss2.html PeerTube - https://clip.place https://clip.place/lazy-static/avatars/e63ed084-e5be-423e-a66e-dae98f14f4b6.png https://clip.place/videos/watch/63ec884a-0d38-491e-9305-b602df3f538a All rights reserved, unless otherwise specified in the terms specified at https://clip.place/about and potential licenses granted by each content's rightholder.