https://clip.place/videos/watch/718e8f41-73d6-4d55-8e01-5e37d5e0d9dc  Amb "El vent se'ns endurà" Kiarostamí tanca la dècada dels 90 i amb ella l'etapa que havia obert amb "Close Up, primer pla" (1990), segurament l'etapa més solvent de la seva producció cinematogràfica. Durant els propers anys tornarà a l'experimentació a la recerca de noves formes expressives, de nous temes, de nous països... de nous "camins".  "El vent se'ns endurà" és la tercera pota d'una idea que ha anat desenvolupant a "La vida i res més" (1992) i a "El sabor de les cireres" (1997).  1.- La vida i res més. La mirada externa i la resiliència. El punt de vista narratiu d'"El vent se'ns endurà" és el mateix que el de "La vida i res més", el d'uns forasters que arriben al poble per veure què ha passat, per aplicar la seva visió prejutjada sobre una realitat que s'escola davant dels seus ulls però que no saben interpretar perquè ja han decidit d'avançada què veuran. Són, d'alguna manera, impermeables a l'experiència i el que busquen no és descobrir sinó obtenir, no van a conèixer sinó a reconèixer, per això no és gens estrany que encobreixin el seu objectiu real amb la ficció que busquen un tresor, perquè és el que realment volen fer. Si la resiliència a "La vida" era plantejada com un fet col·lectiu, l'adaptació de les víctimes a la situació provocada pel terratrèmol, aquí tanca el focus sobre l'individu, sobre la dona de 100 anys que no s'acaba de morir mai, que dia rere dia s'aferra a la vida. La ironia naix de la dessincronització, del contratemps, entre la urgència de l'equip que necessita la mort ràpida de la dona i el seu tossut aferrament a la vida, i naix també del fet que l'únic lloc que permet la comunicació amb l'exterior sigui el cementiri. Amb aquests dos elements tan senzills Kiarostamí ens fa evident la distància abismal que hi ha entre els dos mons.  2.- El sabor de les cireres. Viure. A "El sabor de les cireres" Badí té clara la seva decisió, i tota la pel·lícula ens porta a reflexionar sobre si paga la pena seguir vivint o no amb independència dels motius que ens hagin portat a formular-nos aquesta pregunta. Allà la ironia radicava en el fet que qui acceptava la proposta de Badí era un taxidermista, ja gran, que havia entès perfectament la importància de la vida, fins al punt que acceptava només perquè així podia salvar el seu fill, però fins i tot amb això li insistia fins al final a Badí que s'ho repensés, que no renunciés al sabor de les cireres. El mirall d'aquell personatge a "El vent" és el metge que, a través dels versos de Khaiam, intenta fer-li entendre a Behzad que només tenim la vida i res més. El metge representa la compassió davant de l'inevitable, mentre que Behzad és el voltor carronyaire que espera impacient la mort de la seva víctima. El metge és la vida, Behzad no sap ni que és.  3.- La poesia. I l'únic pont de comunicació entre els dos mons és la poesia. La gràcia aquí és que tot i que els referents poètics dels vilatans i dels ciutadans són diferents són les eines que els permeten la intercomunicació. Els de la ciutat comencen amb una cita a "l'Adreça" de Sohrab Sepehrí, el mateix poema que va donar títol a "On és la casa de l'amic?" (1987), per ironitzar sobre el camí que els porta a "La vall negra", però el moment culminant és quan Behzad li recita Foruq Farrokhzad a Zeinab mentre muny la vaca en una escena on, amb una seva extrema simplicitat, introdueix una preciosa càrrega eròtica i li desvetlla la curiositat per aquest món nou. Els vilatans tenen referents més clàssics, el primer que compateixen Farzad, el nen, i Behzad (no n'he pogut identificar l'autoria), "civilitza" els vilatans a ulls ciutadans que només els veuen com uns ignorants ancorats en el passat. El segon, que tampoc no he pogut identificar, li l'etziba el metge a Behzad per explicar com s'ha pogut salvar l'home que feia la rasa al cementiri. Però tot culmina amb el tercer, la quarteta de Khaiam, amb què el metge explica la seva filosofia de vida. Un dels moments més divertits és quan Behzad es creu que li està prenent el pèl a Farhad, l'home que excava la rasa i és l'enamorat de Zeinab, en citar-li el "Khosró i Xirín", una novel·la amorosa en vers del S.XII, i aquest li torna la cita interpretada quan menys s'ho espera. La poesia, l'art, és l'idioma comú perquè és el que ens revela la veritat.  Però tot el que us he dit és poca cosa perquè la pel·lícula és plena de detalls, de símbols, de referències, de personatges inoblidables com Tajdolat o el fill de la vella malalta... Kiarostamí ha encastat una peça d'orfebreria tan perfectament forjada que creix i es revela encara més rica cada vegada que la tornem a veure. IMPRESCINDIBLE. (eAPiL): bJvi5F2T7E86cGBuxYDqFk Tue, 21 Jul 2026 21:19:37 GMT https://validator.w3.org/feed/docs/rss2.html PeerTube - https://clip.place https://clip.place/lazy-static/avatars/e63ed084-e5be-423e-a66e-dae98f14f4b6.png https://clip.place/videos/watch/718e8f41-73d6-4d55-8e01-5e37d5e0d9dc All rights reserved, unless otherwise specified in the terms specified at https://clip.place/about and potential licenses granted by each content's rightholder.