https://clip.place/videos/watch/71dc94a8-da2c-4c9b-a576-bb0e1359b30f  Si la línia temàtica sobre el Kurdistan va triomfar al festival de Cannes, la línia feminista va arrasar al festival de Venècia on "El cercle" va guanyar el Lleó d'Or, recordem que "El dia que em vaig fer dona" va rebre el premi a la millor òpera prima. Vull tornar a fer evident que ens trobem en un moment molt significatiu en la història de l'Iran postrevolucionari. Han passat 20 anys de la revolució, els 10 primers anys han estat marcats per la guerra amb l'Iraq i, al llarg dels 90, la societat iraniana va demanant més llibertat i menys pressió del règim. Això culmina en les eleccions del 1997 amb l'arribada de Mohammad Khatamí a la presidència de la República, però això no resol la situació perquè, com ja sabeu, el sistema supedita l'estructura democràtica a la figura del Líder Suprem, un càrrec no elegible democràticament, que actua com a darrer garant de les essències de la revolució. Per això tots els petits avanços que vénen de la mà de la línia moderada i aperturista del règim acaben tutelats, supervisats i, si cal, corregits per la línia conservadora del lideratge suprem. És en aquesta tensió que cal entendre l'aparició de pel·lícules com "El dia que em vaig fer dona" o "El cercle", que expressen el sentiment d'una gran part de la societat, i la seva posterior prohibició a l'Iran. Però el simple fet que arribaren a fer-se ja ens mostra les ganes de canvi i el clam d'una societat que vol dibuixar un nou futur diferent.  Recordem que Panahí ja ens havia anunciat cap a on volia que anés el seu cinema. A "El globus blanc" fa un producte magnífic, però convencional, a l'estil de Kanún i a "L'espill" fa una declaració d'intencions on ve a dir que s'ha acabat el cinema a l'estil Kanún, i s'ha acabat perquè una nena (important, no un nen) ha dit prou. La nena ha decidit què vol fer, a què es vol dedicar i si vol ser utilitzada o no. La nena ha fet un crit de llibertat. Panahí ha dit prou, Panahí ha dit que ara parlarà del que vol parlar i ja, per sempre més, serà així.  Sota aquesta premissa Kambuzià Partoví fa un guió que s'articula com un engranatge perfecte i la minuciositat de la mirada de Panahí el portarà a la pantalla de manera magistral. Una història que funciona al mateix temps com a retrat i com a metàfora. Com a retrat de la vida d'unes dones que han estat a la presó i que quan surten es troben amb el rebuig social, sense cap més suport que el de les altres expresoneres com elles, i com a metàfora de la situació de totes les dones de l'Iran, totes elles presoneres d'un sistema que les vol tancades, callades i obedients.  A diferència del que ha fet Marzieh Meixkiní a "El dia que em vaig fer dona" no presenta aquestes petites històries com a entitats separades només relligades pel lloc, sinó que les tanca en un cercle perfecte, el cercle de la repressió. Una nena acaba de nàixer, s'obre una finestreta i una infermera pregunta per "Solmaz Qolamí", aquí comença la roda que ens porta als somnis de fugida cap al paradís de Nargués i Arezú, un somni que s'esvaeix i que culmina quan Nargués troba Parí que, a diferència de les altres, ha fugit de la presó perquè vol avortar i encara li queda moltíssima condemna per davant, una Parí que es troba amb Naiereh, la dona desesperada que vol abandonar la seva filla perquè pugui tenir un futur millor i que, un cop és detinguda, acaba escapant-se al control on un home ha estat detingut per anar amb una prostituta, "em pagaràs tu les factures, carinyo?", li etziba ella al cap de la secreta, ella, la prostituta, l'única de les dones que no té ni nom i que ningú no es molesta a preguntar-li'l perquè ja te un nom, prostituta. Vendre's el cos és l'únic recurs que acaben trobant les dones al film per sobreviure lluny de la tutela d'un home. Dones que fumen com Arezú, Parí, Naiereh o la mateixa prostituta. No cal dir que a l'home del control el deixen marxar i a ella la carreguen al furgó cap al centre de detenció, a un calabós on es trobarà totes les altres dones de la pel·lícula i on el carceller, des de la finestreta, acaba preguntant per "Solmaz Qolamí".  I la mirada dura i implacable, però profundament empàtica, que penetra la ment de cadascuna de les personatges farà la resta. Molt possiblement la millor pel·lícula de Panahí, que té autèntiques obres mestres, molt possiblement una de les millors pel·lícules del cinema iranià i, sense cap mena de dubte, una de les grans pel·lícules de la història del cinema. (eAPiL): be7vTZBxuiV2AumBs4Gu47 Wed, 29 Jul 2026 13:29:30 GMT https://validator.w3.org/feed/docs/rss2.html PeerTube - https://clip.place https://clip.place/lazy-static/avatars/e63ed084-e5be-423e-a66e-dae98f14f4b6.png https://clip.place/videos/watch/71dc94a8-da2c-4c9b-a576-bb0e1359b30f All rights reserved, unless otherwise specified in the terms specified at https://clip.place/about and potential licenses granted by each content's rightholder.