https://clip.place/videos/watch/9662e657-300e-44df-afde-145721aa1787 Per a una experiència de més qualitat et pots baixar els subtítols en format .ass des d'aquest enllaç https://cloud.disroot.org/s/S8g3nafnFbej2CB  Primera pel·lícula d’Asqar Farhadí on ja ens planteja dos temes que seran nuclears de la seva obra, el xoc entre el pes de les convencions socials i l’amor de parella, i el perdó. La forma en què s’hi acosta sempre acostuma a ser la mateixa, ens planteja directament la situació de conflicte i, a poc a poc, va desgranant els motius que ens hi han portat, el punt de vista dels personatges amb un major o menor aprofundiment psicològic, les seves contradiccions, la hipocresia i les possibilitats de redempció. Fa, per tant, un cinema que interpel·la l’espectador, que el fa reflexionar sobre la complexitat del comportament humà, on el maniqueisme desapareix perquè ningú no és del tot bo ni dolent, i fa que el guió transcorri pels diferents punts de vista de tal manera que, al llarg de la pel·lícula, pots anar entenent els motius de cadascuna de les parts i extreure’n les teves pròpies conclusions. És un cinema que incita al debat i que sempre mira l’horitzó del perdó, d’un perdó que només pot començar amb l’autoperdó, assumint els errors propis i aprenent a entendre i perdonar els dels altres per així poder continuar endavant. Però aquest camí no és senzill, perquè la frontera entre justícia i venjança és molt fina i la pressió social, per una banda, i la ràbia, per una altra, acostumen a empènyer-nos cap a la segona opció.  ”Ballant a la pols” és encara una pel·lícula senzilla, tot just un esbós del que anirà desenvolupant amb més profunditat en la seva obra posterior. Aquí l’aprofundiment psicològic dels personatges és encara escàs i opta per l’arquetipus, per això Nazar, el jove que es deixa vèncer per la pressió social, se’ns apareix força pla al llar de tot el film i acaba traslladant el protagonisme a la figura de l’enigmàtic personatge sense nom que expia els seus errors caçant serps al desert i que és, sense cap mena de dubte, la millor troballa de la pel·lícula.  El desert, les serps i el verí. El verí és la metàfora que sustenta tot el guió. El verí, que en aquest cas són les maledicències, un cop inoculat ens podreix per dins i l’única manera de continuar endavant és trobar-ne l’antídot. El desert com a lloc d’exili, però també de redempció i d’autodescobriment, és curiosament l’àmbit on podem aprendre a dominar les serps i a evitar que ens mosseguin, però si malgrat tot ho acaben fent, hi aprenem que l’única solució és amputar la zona infectada si no volem morir. La travessa per aquest desert és llarga i dolorosa i, com el “boig de la ciutat”, només s’acaba quan ens redimim en salvar algú que haurà d’ocupar el nostre lloc fins que trobi algú altre que el porti a la seva pròpia redempció.  A nivell tècnic està molt ben resolta, tot i els escassos recursos de producció, i el paper que fa Faramarz Qaribian ens captiva. El que més ens interessa, però, en el nostre viatge pel cinema iranià és que enceta una quarta via que a la llarga tindrà un gran èxit tant a dins com a fora de l’Iran. Si per una banda tenim Kiarostamí que va per lliure, Makhmalbaf, Meixkiní o Panahí que ataquen directament el cor del sistema o Majidí que és el gran defensor de l’statu quo, Farhadí tria el camí possibilista, en lloc d’atacar el sistema posa el focus sobre la responsabilitat de l’individu en la seva relació amb la societat i això li permet “universalitzar” el discurs sense enfrontar-se al règim. Wed, 19 Aug 2026 01:59:42 GMT https://validator.w3.org/feed/docs/rss2.html PeerTube - https://clip.place https://clip.place/lazy-static/avatars/e63ed084-e5be-423e-a66e-dae98f14f4b6.png https://clip.place/videos/watch/9662e657-300e-44df-afde-145721aa1787 All rights reserved, unless otherwise specified in the terms specified at https://clip.place/about and potential licenses granted by each content's rightholder.