https://clip.place/videos/watch/a44afc81-1655-4cd8-8572-0301045b8682 Aquesta documental ja va amb els subtítols encastats en català, tot i això us els poso en format .ass per si teniu accés al film en V.O. https://cloud.disroot.org/s/orNw3catAKaXaZ4  Després de la invasió dels EUA a l'Afganistan el 2001, com a conseqüència de l'atemptat de les torres bessones, el nombre de refugiats afganesos a l'Iran va augmentar encara més. No es tractava d'un fenomen nou. Com ja hem vist, des de la invasió soviètica del 1979, el degoteig de refugiats havia estat constant i havia arribat al seu punt àlgid amb la guerra civil que van acabar guanyant els talibans. Per si això fos poc, el problema s'agreujava perquè l'Iran no atorgava un permís especial de refugiats als afganesos i això feia que, en no tenir papers, tampoc no tinguessin drets reconeguts en territori iranià. Ja hem vist en pel·lícules com "El ciclista" (1989) o "Baran" (2001) com els afganesos es convertien en mà d'obra explotada, sense papers ni drets laborals, que malvivien en campaments de barraques als suburbis de les grans ciutats o a les regions frontereres amb l'Afganistan.  Aquesta situació s'acarnissava especialment amb els infants que no podien anar a l'escola ni tenien cap accés a l'educació. Això produïa un doble efecte negatiu, per una banda els nens, en no poder accedir a una escola convencional, acabaven anat exclusivament a les escoles alcoràniques i, per l'altra, les nenes quedaven totalment excloses de qualsevol mena de sistema educatiu. Que aquesta situació s'allargasses durant més de 20 anys provocava que tota una generació de nens i nenes, molts nascuts ja a l'Iran, no haguessin tingut mai accés al sistema educatiu formal. Per entendre bé l'estat de les coses hem d'afegir, a més a més, que moltes d'aquestes famílies afganeses, provinents de zones rurals, tenien una cultura molt tradicional i trobaven "normal" que els nens no anessin a l'escola perquè a l'Afganistan tampoc no hi havien anat mai, i només uns quants nens mascles acabaven anant a les escoles alcoràniques i tenien accés a l'alfabetització, mentre que les nenes s'havien de quedar a casa condemnades a l'analfabetisme. Però els nens són curiosos de mena i veient que els nens iranians sí que tenien accés a l'ensenyament no podien entendre per què ells no.  Tots aquests fets van portar Mohsén Makhmalbaf a fer un documental sobre la manca d'accés a l'educació dels nens afganesos als campaments de refugiats. La repercussió del documental, afegida sobretot a la invasió dels EUA, l'enemic per excel·lència de la República Islàmica, a l'Afganistan, van fer que una situació que tothom coneixia i acceptava passés al primer pla i, al final, l'estat iranià va acabar reconeixent el dret dels nens afganesos a l'educació i va començar a desenvolupar programes d'escolarització als campaments.  Tècnicament el documental no és un producte de gran qualitat. Enregistrat amb càmeres digitals de mà sovint és descurat amb l'estètica i la planificació. Tampoc el ritme expositiu i el muntatge semblen massa treballats, fins al punt que els mateixos subtítols en anglès que porta encastats ballen i es belluguen constantment. Té tota l'aparença d'un producte amateur fet a correcuita que centra tot el seu interès en transmetre el missatge que vol plantejar. Tot i això quan el veiem no podem evitar de pensar en documentals clàssics del cinema iranià com "Teheran és la capital de l'Iran" (1966) de Xirdel o "Els deures" (1989) de Kiarostamí. El primer pel que suposa de crítica a un sistema que ignora els marginats de la perifèria i el segon per la tècnica incisiva d'interrogatori a què sotmet els nens fins portar-los al límit. Val a dir que aquest recurs a l'interrogatori repetitiu i asfixiant Makhmalbaf ja l'havia fet servir a "Hola cinema" (1995) en el seu càsting, però ara, en practicar-lo sobre els nens i les nenes, ens resulta encara més tens i incòmode. La seva voluntat aquí és reduir a l'absurd el discurs que els nens han après d'esma a casa seva per fer-los reflexionar, per fer-los qüestionar-se el discurs après.  De tot el documental la part més colpidora és el discurs de la nena afganesa que es nega a mostrar la cara. Quan la sentim ens impacta el contrast entre el discurs après i assumit dels valors més tradicionals, que condemnen la dona a viure tancada literalment dins d'una caixa, i la voluntat d'una nena que com totes les altres nenes del món només vol anar a escola, només vol aprendre a llegir i escriure, només vol allò que la mateixa tradició li nega.  Com a producte cinematogràfic és una obra menor, però com a testimoni de la marginació dels nens, i sobretot de les nenes, en la societat afganesa més tradicional és ben revelador i ens ajuda a entendre i a posar en perspectiva alguns aspectes que en parlar de l'Afganistan sovint passem per alt.  Acabo amb una frase de Nafàs a "Viatge a Qandahar" (2001): "No sé si és el govern actual que obliga les dones a portar burques, o si és la cultura afganesa que obliga el govern a mantenir-les tapades. A l'Afganistan cada grup ètnic té el seu nom i la seva imatge: hazares, uzbeks, turcmans, tajiks, kirguisos, nuristanís, moqols, etcètera, etcètera. Però les dones del país... però les dones, és a dir, la meitat de la població, no tenen ni nom ni imatge perquè van tapades. Potser per això els diuen "siah sar", caps negres." Thu, 06 Aug 2026 18:35:49 GMT https://validator.w3.org/feed/docs/rss2.html PeerTube - https://clip.place https://clip.place/lazy-static/avatars/e63ed084-e5be-423e-a66e-dae98f14f4b6.png https://clip.place/videos/watch/a44afc81-1655-4cd8-8572-0301045b8682 All rights reserved, unless otherwise specified in the terms specified at https://clip.place/about and potential licenses granted by each content's rightholder.