https://clip.place/videos/watch/aa115822-e379-4609-9dc4-10322f39e791  "ABC Africa" és una peça singular en el conjunt de l'obra de Kiarostamí per diferents motius. En primer lloc perquè es tracta d'una invitació del Fons Internacional per al Desenvolupament Agrícola de l'ONU per tal que un director de prestigi faci un documental sobre la situació dels orfes a Uganda, i així donar-los visibilitat internacional. En segon lloc perquè Kiarostamí decideix recuperar alguns dels recursos que havia fet servir durant la seva etapa a Kanún i que ara semblaven totalment superats. En tercer lloc perquè el roda fora de l'Iran i en anglès com a llengua de base. I en quart lloc perquè és una obra íntegrament feta amb un parell de càmeres digitals a la mà i no amb una càmera convencional analògica de 35mm.  Explica el propi Kiarostamí que la idea original era que ell i Seifol·lah Samadian fessin un primer viatge a Uganda a preparar el projecte per fer un documental "convencional". El resultat d'aquest viatge van ser 20 hores de filmació en digital a partir de les quals va fer el documental definitiu. S'ha escrit molt sobre per què ho va fer així i no va tornar a fer el projecte previst, però veient el documental, i coneixent-lo ja un poc, em fa la sensació que aquesta resposta la deixa ben clara al film.  D'una banda ja ha obtingut la base documental que dóna pes a la sol·licitud de l'organisme de l'ONU amb les entrevistes on els responsables del projecte li expliquen en què consisteix i quins són els seus orígens, objectius i assoliments. Aquesta seria la part convencional del documental. El que ens crida l'atenció és que aquesta part és formalment correcta però allunyada del seu estil, recordem que a ell, sempre que fa entrevistes, li agrada intervenir, repreguntar, aprofundir i observar de prop les reaccions de l'entrevistat. Aquí, en canvi, sembla que les fa només com una simple formalitat necessària, com si es limités a transmetre el discurs que l'hi ha fet anar, però que en realitat no són el seu centre d'interès.  La resta del documental recorda moltes vegades les gravacions dels turistes ocasionals que visiten l'Àfrica. La mirada d'algú que està de passada i es va admirant i sorprenent per un món nou per a ell, la mirada d'algú que mira i veu, però no penetra ni s'impregna. Si alguna vegada heu fet un viatge a l'Àfrica entendreu perfectament què vull dir i és ben possible que si reviseu alguns dels vostres vídeos s'assemblin molt a alguna de les escenes que enregistra Kiarostamí. Aquest punt de vista queda reforçat al documental per la parella de joves austríacs que hi han anat a adoptar una nena. Han arribat per recollir la nena, fan un volt pel mercat per "captar imatges del país i poder-les transmetre després a la nena quan es faci gran" i, acabat el passeig, a l'aeroport i cap a Àustria.  La intenció de Kiarostamí, per tant, no és en cap moment de fer un documental amb rigor antropològic o aprofundir en les causes o solucions als problemes dels orfes, això ja ho expliquen els experts que en saben més, sinó recuperar la mirada de "La vida i res més" (1992). Sempre que veiem un documental sobre fets dolorosos "esperem" que s'enfoquin en la tragèdia i en el patiment perquè això ens somogui, ens apel·li i estimuli la nostra compassió. Però Kiarostamí mai no ho ha vist així, a ell sempre li ha agradat mirar com la gent segueix endavant, com conviuen amb normalitat amb la mort i miren més enllà, perquè la vida continua i no s'atura mai. Per això una part molt important del documental són l'alegria, els càntics, els balls, els nens que juguen o van a l'escola, i el cadàver de la nena al centre de tractament de la sida és presentat com un fet més d'aquesta realitat quotidiana. I és en aquest context que busca els primeríssims plans de les dones grans que assumeixen la criança de desenes d'orfes perquè cal salvar la comunitat, i salvar la comunitat és salvar el seu món.  No sé si Kiarostamí va tenir mai la intenció de portar el projecte als 35mm. Les seves reflexions em fan pensar que no, que el que fa aquí és continuar amb el recurs del final d'"El sabor de les cireres" (1997), recordeu, allà l'empra per dir-nos: "tot el que heu vist és ficció, una pel·lícula amb un guió. El que us mostro amb la videocàmera és la realitat", i aquí fa exactament el mateix. I aquesta és la marca de Kiarostamí, la part més personal del projecte, no vol mostrar-nos la realitat tal com és però sí transmetre'ns la seva mirada "real", la percepció d'un viatger ocasional que, a diferència dels personatges del pare a "La vida i res més" o del fotoperiodista a "El vent se'ns endurà" (1999), sí que sap mirar i comprendre el valor universal de la resiliència.  És evident que es tracta d'una obra menor de Kiarostamí, però també és evident que aconsegueix una cosa ben difícil, fer que el documental porti la seva marca personal i esdevingui una peça important en el procès que ha encetat a la recerca de nous camins. (eAPiL): 3rD73Tv7WSci79Jfvhnskx Tue, 04 Aug 2026 13:52:59 GMT https://validator.w3.org/feed/docs/rss2.html PeerTube - https://clip.place https://clip.place/lazy-static/avatars/e63ed084-e5be-423e-a66e-dae98f14f4b6.png https://clip.place/videos/watch/aa115822-e379-4609-9dc4-10322f39e791 All rights reserved, unless otherwise specified in the terms specified at https://clip.place/about and potential licenses granted by each content's rightholder.