https://clip.place/videos/watch/c6e067ca-5882-444f-a707-58963a893909  Tot i que aquest petit curtmetratge autoproduït ens pot semblar d'entrada un experiment més en el nou camí emprés per Kiarostamí, és molt més que això perquè és una peça clau per entendre cap a on va el seu pensament artístic i quin paper hi juga el llenguatge cinematogràfic.  1.- La llibertat de l'artista. Després de fer "Els deures" (1989) la relació entre Kiarostamí i Kanún es trenca i serà només el paraigües de la protecció d'Alí Rezà Zarrín que li permetrà la producció de "Close Up, primer pla" (1990) i "La vida i res més" (1992), però a finals del 1991 fan fora Zarrín de Kanún i Kiarostamí es queda sense finançament. Això, irònicament, en lloc de ser un problema serà l'oportunitat que li permetrà acabar trobant un productor estable a França, primer de la mà d'Alain Depardieu que amb "Ciby 2000" li van finançar i distribuir a nivell internacional "A través de les oliveres" (1994) i "El sabor de les cireres" (1997) i, a partir del 1999, amb Marin Karmitz que amb "mk2" es va convertir en el seu productor i distribuïdor de referència fins la final de la seva carrera. Per poder organitzar tot això, complir amb els requeriments burocràtics del sistema i mantenir la seva independència, Kiarostamí va crear la seva pròpia productora "Abbas Kiarostami Productions" que, d'entrada, li havia de servir per promoure i dinamitzar els seus projectes i que al final va acabar sent la peça clau que li va permetre seguir desenvolupant el seu llenguatge cinematogràfic. Aquesta autoproducció sense recursos econòmics el portarà a experimentar amb noves eines i noves formes narratives per explorar els límits del gènere i serà la crossa que li permetrà expressar-se d'una manera totalment lliure. Així, per obtenir el finançament per a la realització, la transferència dels enregistraments digitals fets amb petites videocàmeres a pel·lícules de 35mm i aconseguir-ne la posterior distribució, aprofitarà les invitacions i subvencions de diferents institucions internacionals. És el cas de "ABC Africa" (2001) on aprofitarà la invitació del Fons Internacional de Desenvolupament Agrícola de l'ONU, o de "Cinc. 5 preses llargues" (2003) que reconvertirà en "Cinc. 5 preses llargues. Dedicat a Yasuhiro Ozu" per portar-la a l'Asian Film Festival de la NHK i obtenir així el finançament de la cadena pública japonesa. I aquest serà també el mètode que farà servir per a "Els camins de Kiarostamí" en acceptar el finançament de la Korea Green Foundation per al Green Film Festival de Seül del 2005, on el va presentar com un homenatge al 60è aniversari dels atacs nuclears a Hiroshima i Nagasaki.  2.- Explorant els límits del gènere. Aquí no caldrà que m'estengui massa perquè ja ho fa el magnífic article de Fernándo González-García on analitza amb detall aquest aspecte de l'obra, però sí que us en faré cinc cèntims per lligar-ho amb tot el que he anat exposant fins ara sobre l'evolució del seu cinema. "Els camins" és segurament l'obra més radicalment lliure de Kiarostamí i naix de la confluència de dues circumstàncies que es donaran entre el 2003 i el 2005. Des de principis de segle Kiarostamí, a més a més de fer pel·lícules, es dedica a fer exposicions fotogràfiques a nivell internacional. El 2003, a Torí, presenta "Sulle strade di Kiarostami / On the roads of Kiarostami" dues sèries fotogràfiques en blanc i negre, una sobre camins i una altra sobre la neu, acompanyades entre altres coses de cinc curtmetratges digitals que seran els que donaran lloc a "Cinc" (2003) i la recent edició bilingüe persa-italià d'"Un llop a l'aguait", un recull de poemes del propi Kiarostamí que havia fet Einaudi. El 2005, com ja hem vist, la Korea Green Foundation li ofereix el finançament per fer un curtmetratge per a l'apertura del Green Film Festival de Seül, i això li dóna la idea de fusionar una selecció de fotos de l'exposició amb alguns dels seus poemes i una cita a un poema de Sohrab Sepehrí que us poso amb subtítols al final de l'article. Com que un dels subtemes del festival de Seül és la celebració del 60è aniversari dels atacs nuclears a Hiroshima i Nagasaki, Kiarostamí ho aprofitarà per dedicar-hi el curt al principi i fer un afegit al final amb l'explosió d'una bomba atòmica sobre una cita del "Cim de l'eloqüència" d'Alí. I amb aquests elements, més el recitat dels poemes i una selecció de música de trompa natural d'occident per als camins, i de música antiga japonesa amb flauta de bambú per a la neu com a banda sonora, confegeix l'obra.  3.- De la fotografia al fotograma. Si el que ha fet a "Cinc" és plantar una videocàmera i esperar que les coses passen per davant, com faríem amb una fotografia fixa, aquí fa just l'experiment contrari. Agafa les fotos, les filma amb zooms i desplaçaments de càmera per fer-les reviure al ritme de la música i la paraula, i les converteix en narració cinematogràfica. Desfer el camí, o refer-lo, per passar de la fotografia al fotograma. Aquell procés de materialització que havia obert a "Colors" (1976) passant del color a l'objecte, aquí el continuarà passant de l'objecte a l'objecte en moviment que és, al cap i a la fi, l'essència del cinema i obrirà un camí que culminarà amb la que serà la seva darrera obra, ja pòstuma, "24 fotogrames" (2017).  Darrere l'aparent senzillesa d'"Els camins de Kiarostamí" s'amaga una profunda reflexió sobre el llenguatge cinematogràfic i sobre la vida entesa com un viatge, com un camí ple de tries, experiències i paisatges, com tots els milers i milers de camins que el 1945 algú va decidir que acabaven bruscament als penya-segats de Hiroshima i Nagasaki. (eAPiL): qdSAHoPcWLYnArxLJuDwoh Tue, 22 Sep 2026 09:20:16 GMT https://validator.w3.org/feed/docs/rss2.html PeerTube - https://clip.place https://clip.place/lazy-static/avatars/e63ed084-e5be-423e-a66e-dae98f14f4b6.png https://clip.place/videos/watch/c6e067ca-5882-444f-a707-58963a893909 All rights reserved, unless otherwise specified in the terms specified at https://clip.place/about and potential licenses granted by each content's rightholder.