https://clip.place/videos/watch/d7e2cb69-6944-4609-af1d-4abd4d333acb Per a una experiència de més qualitat et pots baixar els subtítols en format .ass des d'aquest enllaç https://cloud.disroot.org/s/5DYTEACowFnZRrY  Segona pel·lícula de Bahman Qobadí. Després de l'èxit d'"El moment dels cavalls borratxos" (2000) torna al Kurdistan, a la frontera entre l'Iran i l'Iraq, en els moments finals de la guerra quan l'exèrcit de Saddam Hussein està bombardejant i atacant amb armes químiques els pobles kurds a tocar de la frontera. L'habilitat del guió de Qobadí és no centrar-se en aquests fets brutals sinó en un viatge mogut per l'amor, i això li permet introduir tocs d'humor i mirar també els costums i les tradicions kurdes sense que quedin ofegades pel drama de la guerra. Així, el film, es converteix en un retrat de la resiliència i a la supervivència de la cultura kurda allà on les bombes no colpegen directament, en un "la vida continua", en un "hi ha d'haver un futur". Per això tot i que la guerra i les seves conseqüències hi apareixen en tota la seva cruesa ho fan com a marc de fons, com ara el ressò de les bombes i els avions que esdevenen la banda sonora de la pel·lícula, i ens acompanyen en aquest viatge cap a l'infern en què un Orfeu ha anat a buscar la seva Eurídice.  Per poder entendre millor el paper que juguen la música i el cant a "Exiliada a l'Iraq" crec que és interessant fer una sèrie de consideracions prèvies:  1.- El marc. L'islam, a diferència de l'església catòlica, no és una estructura centralitzada i jerarquitzada on un cap suprem dicta una pauta universal a seguir, per això podreu observar que, al llarg de la història, s'ha anat adaptant a les cultures de base del lloc on arrela i mostra diferències normatives locals significatives. Hi ha, però, excepcions i una n'és el xiisme que, amb la formació especialitzada de mul·las i aiatol·làs, al llarg dels darrers segles ha anat construint una estructura organitzada que culmina a l'Iran postrevolucionari amb la figura del Líder Suprem, un càrrec que centralitza el poder no només a nivell espiritual i moral, sinó també a nivell polític. Això ha fet que l'Iran actual, en tant que república islàmica de base xiïta, acabi establint una sèrie de normes de comportament, no sempre lleis formalment promulgades, que acaben esdevenint d'obligat compliment per a tota la població independentment de la seva orientació religiosa. I és precisament per això que en moltes ocasions us trobareu que quan una algú contravé una norma moral dictada per aquesta estructura, encara que no contravingui cap llei civil o penal, acabi sent condemnat per càrrecs calaix de sastre d'ampli espectre que sí que regula la llei i que poden anar des de la violació del simple decòrum fins a "l'ofensa als valors religiosos sagrats i als imams" o "a la conspiració contra la seguretat nacional".  2.- La dona i la música. L'Alcorà en principi no prohibeix ni la música ni el cant, però la Xaria en base a dos conceptes, la distracció de l'autèntic objectiu del musulmà, que és centrar-se en el seguiment dels preceptes divins, i la temptació que una veu dolça i insinuant pot arribar a provocar en l'esperit del fidel, fa que la defineixi com un element perillós. Per això veureu que hi ha una gran variació en els diferents països musulmans a partir no només del nivell d'aplicació de la Xaria, sinó també de la seva interpretació més o menys restrictiva, i ens trobarem llocs on la música està totalment prohibida, llocs on es prohibeixen els instruments musicals però no el cant, sempre que segueixi unes determinades pautes, i llocs, com l'Àfrica subsahariana, on prohibir-los la música i el cant seria com prohibir-los la vida. Un cas especial és el de la dona. Amb l'argument de la "protecció de la dona" molts corrents de l'islam els apliquen unes normes molt més restrictives que als homes que van des de la seva ocultació total, com ja hem vist que passa a l'Afganistan, fins a sistemes "menys restrictius" que impliquen cobrir-se la cara o cobrir-se només els cabells. Amb el cant i la dansa passa el mateix i per això ens trobem des de la prohibició total del cant femení en públic, fins a la permissivitat amb restriccions, com ara que el públic sigui exclusivament femení o que no apareguin com a solistes sinó acompanyades de cantants masculins i en un pla secundari.  3.- El Kurdistan. Com ja sabeu el Kurdistan és una nació sense estat repartida entre quatre estats formalment reconeguts: l'Iran, l'Iraq, Síria i Turquia, per això les lleis a què estan sotmesos varien segons l'estat ocupant. Per al cas que ens ocupa ens trobem a la frontera entre l'Iran i l'Iraq l'any 1988, el moment final de la guerra entre aquest dos països. Sobre les conseqüències d'això ja en parlarem més endavant, però centrant-nos específicament en el tema del cant femení, hem de saber que l'Iran, després de la revolució del 79, va prohibir el cant femení en públic, mentre que el règim baasista de Saddam Hussein el permetia, per això la història de Hanareh té sentit. Ella, en realitat, no se'n va del seu país, continua la Kurdistan, però se'n va de l'Iran a l'Iraq perquè allà pot cantar i aquí no. Des d'aleshores han passat moltes coses, la invasió dels EUA , la caiguda de Saddam, la guerra civil, la creació de l'Estat Islàmic i la seva caiguda, el reconeixement de l'autonomia kurda i el conflicte permanent sobretot amb l'Iran i amb Turquia, que han transformat totalment el panorama regional. Però una cosa no ha canviat, al Kurdistan iraquià les dones poden cantar i al Kurdistan iranià no. "Dona, vida i llibertat".  La història de Hanareh és especialment traumàtica. Després de la revolució del 1979 fuig de l'Iran perquè vol seguir cantant i se'n va a l'Iraq amb Seied perquè el seu marit, Mirzà, decideix quedar-s'hi. Allà troba la llibertat, però la guerra Iran-Iraq farà que el règim de Saddam dugui a terme l'operació d'al-Anfal contra el Kurdistan (1986-1989) que, amb l'ús d'armes químiques, va provocar el genocidi del poble kurd. Tornar a l'Iran ja no és una qüestió de llibertat, és una qüestió de supervivència.  Com a curiositat cal afegir que la pel·lícula fa un petit homenatge a "Pissarres" (2000) de Samirà Makhmalbaf amb l'aparició de l'actor Saïd Mohammadí que aquí torna a fer de mestre, ara en un camp de refugiats per a nens orfes, i recupera també el tema d'ensenyar els nens que els avions tenen ús civil, com ja feia a "El moment dels cavalls borratxos", i no només militar per bombardejar les persones.  Qobadí ens porta a un viatge fins al cor de les tenebres amb una frontera plena de lladres i aprofitats, amb pobles abandonats, amb camps de refugiats, camps de nens orfes i fosses comunes, però al mateix temps les pinzellades d'humor i el dia a a dia d'aquells que no viuen directament el conflicte, o d'aquells que hi han pogut sobreviure, fan del film un cant a la resiliència dels kurds i a un futur possible. Mon, 10 Aug 2026 14:06:22 GMT https://validator.w3.org/feed/docs/rss2.html PeerTube - https://clip.place https://clip.place/lazy-static/avatars/e63ed084-e5be-423e-a66e-dae98f14f4b6.png https://clip.place/videos/watch/d7e2cb69-6944-4609-af1d-4abd4d333acb All rights reserved, unless otherwise specified in the terms specified at https://clip.place/about and potential licenses granted by each content's rightholder.