https://clip.place/videos/watch/dbc130f2-8c99-455c-8611-0a24218bec38 Per a una experiència de més qualitat et pots baixar els subtítols en format .ass des d'aquest enllaç https://cloud.disroot.org/s/c2oTF3tgqyXQ6rb  Amb "Dimecres de focs" Asqar Farhadí fa un gir que configurarà la resta de la seva carrera cinematogràfica i li obrirà un nou camí al cinema iranià. Tot i que continua amb els temes de les relacions de parella, de la sospita i la maledicència, ara canvia el focus i l'adreça a les classes mitjanes. Ja hem vist les inquietuds d'aquesta classe social tant a "Deu" (2002) de Kiarostamí com a "Somni de seda" (2003) de Nahid Rezaí o a "Or vermell" (2003) de Panahí i, d'alguna manera, això farà canviar la percepció exterior sobre l'Iran en mostrar-lo com una societat moderna i ciutadana amb els mateixos conflictes, interessos i esperances que els de les societats occidentals. Si a això li afegim la presència d'actors i actrius professionals, les millores en la qualitat de la producció i l'elusió de l'atac directe al sistema, el resultat serà un cinema acceptable no només per a les autoritats iranianes, sinó també per al gran públic i per als gustos occidentals. L'habilitat de Farhadí, com ja hem vist que feia als seus films anteriors, consisteix a carregar tota la responsabilitat sobre l'individu, independentment del sistema polític en què es troba immers, i així pot esquivar fàcilment la censura, però al mateix temps això li permet retratar amb detall tots els defectes d'una societat impregnada i travessada per la tradició i els costums que aquest mateix poder defensa. En aquest sentit la tria de la classe mitjana no és casual ja que, en optar pel punt de vista narratiu d'una jove de classe popular, ens pot mostrar com a "aparents defectes" allò que no és més que la realitat d'un sector emergent del nou Teheran, un món on la religió i el paper de la dona ja no són els que havíem vist fins ara.  1.- Dimecres de Focs. Per entendre bé el context cal tenir present que l'any nou persa és diferent del nostre ja que coincideix amb l'equinocci de primavera. El dimecres immediatament anterior hi té lloc una celebració presidida pel foc que simbolitza la crema de tot allò negatiu de l'any que acaba, literalment un "foc nou", i anuncia un nou començament farcit d'esperances, aquest és el Dimecres de Focs. La tria de Farhadí no és casual ja que lliga perfectament aquest foc nou amb la història d'un matrimoni en crisi que està a punt d'anar-se'n a Dubai de vacances per intentar refer la confiança trencada. Com ja havia fet en els seus films anteriors, a partir d'un punt de vista inicial, va passant pels punts de vista dels diferents personatges per anar despullant-los fins deixar-nos la realitat nua. Les aparences enganyen i ningú no és com sembla d'entrada, a mesura que anem aixecant cadascuna de les capes ens adonem que la realitat és complexa i que la frontera entre la veritat i la mentida es desdibuixa. Cadascun dels personatges fa evidents les seves raons, els seus desigs i les seves frustracions fins que al final ningú guanya, ningú surt reforçat i ningú s'escapa al cicle dels esdeveniments, perquè no són herois morals com els de Majidí que tant li agraden al sistema, són senzillament humans i, no ens enganyem tampoc nosaltres, el foc no purifica res, el foc ho crema tot.  2.- Joc de miralls. El desplaçament dels punts de vista és l'instrument fonamental sobre el qual Farhadí basteix tota la intencionalitat narrativa de l'obra per plantejar-la com un camí d'aprenentatge. Per això comença amb el punt de vista de Ruhí, la jove que està a punt de casar-se completament enamorada, emprovant-se el vestit de núvia, jugant innocentment amb el seu futur marit o visitant el saló de bellesa en els moments previs al casament, continua amb la relació entre Mojdeh i Mortezà, que representa el matrimoni en crisi a punt d'esclatar, i acaba amb la visita de l'exmarit de Simín que li porta la filla comuna perquè li toca a ella per l'any nou. Un joc de miralls que se'ns apareix seccionat, Ruhí descobrint la relació entre Mojdeh i Mortezà d'una banda, i Mortezà la relació entre l'exmarit i Simín de l'altra. De la primera naix l'aprenentatge i de la segona l'empatia, però de totes dues el reflex de les etapes del matrimoni, d'un matrimoni que, com ja havia fet a les seves dues primeres pel·lícules, està destinat al fracàs. Un mirall que ens torna aparences, biaixos i insinuacions però també, com en els versos de Rumí, el petit fragment de veritat a què cada personatge s'aferra pensant que podrà governar el seu destí. El recursos tècnics que fa servir Farhadí també van tots orientats en aquest sentit, els plans en moviment, els picats, contrapicats i plans laterals, accentuen aquesta sensació de no poder mirar, de no poder veure directament la realitat i d'acabar tancats en les petites perspectives. Només nosaltres com a espectadors, i segurament també la mirada cansada de l'exmarit de Simín al final de la pel·lícula, podem acabar veient el pla general que ells no poden copsar.  3.- La il·lusió de la fortalesa. La gran il·lusió és pensar que tancant-nos en un lloc que considerem segur, que deixant a fora un món que veiem com a salvatge i hostil, estarem protegits i serem invulnerables, una vana il·lusió perquè sovint el nostre pitjor enemic el tenim al costat o som nosaltres mateixos. I aquest perill naix precisament de la confiança, d'una confiança que quan es trenca esdevé sospita i ens arrossega cap a una angoixa autodestructiva. La fortalesa ja no és cap lloc segur, sinó una presó eterna de la qual mai no podrem fugir perquè l'hem interioritzada i de res no serviran unes vacances a Dubai perquè quan despertem el dinosaure seguirà allà. La casa està desordenada perquè també ho està la relació que hi ha a dins. Ruhí hi ha anat a netejar, però és evident que cap tasca domèstica no podrà restaurar l’ordre perdut, el conflicte no és cap taca superficial que es pugui eliminar i s’ha instal·lat a les parets, als silencis i a la mateixa manera en què els personatges es miren. Les noves classes mitjanes de Teheran, com les d'arreu del món, construeixen els seus barris residencials com a espais tancats i només deixen accedir-hi les classes populars perquè els aportin els serveis pensant que segurament el que hi ha a fora és un gueto, sense adonar-se que l'autèntic gueto és on viuen ells mateixos. La tria del Dimecres de Focs és especialment lúcida per expressar tot això i, en molts dels plans exteriors, el món se'ns apareix com una mena de camp batalla postapocalíptic on la realitat hostil acaba imposant-se en una mena de celebració bàrbara. El contrapunt, potser, ens el donen Ruhí i Abdolrezà, els joves enamorats que viuen a l'extraradi de l'extraradi, a tocar del Mausoleu de Davud, aïllats de la ciutat per la muntanya, però d'alguna manera ells també estan condemnats perquè per sobreviure han d'anar a treballar cada dia a la capital i segurament aspiren a convertir-se, també ells, en classe mitjana.  4.- La mentida com a mitjà de supervivència. La mentida se'ns presenta en dos vessants, la manipulació de l'entorn i l'autoengany. Ruhí aviat s'adona que la mentida actua com a palanca adaptativa i li permet modificar l'entorn en benefici propi. Això no és nou en la filmografia de Farhadí, ja ho havíem vist amb la dona d'Abolqassem a "Ciutat Bonica" (2004), un personatge que dominava perfectament les eines de la manipulació que l'experiència i la societat li havien fornit, mentre que aquí anem a un estadi anterior i Ruhí se'ns mostra com la novençana que tot just comença a albirar-les. Per això la insistència en els primers plans de Taraneh Alidustí per descriure com va teixint, mentida sobre mentida, la via d'escapada quan corre el perill de ser descoberta. La manipulació de l'entorn ha de ser allò que li permeti sobreviure com a classe popular en l'entorn de les classes mitjanes. La necessitat de l'autoengany, en canvi, serà el camí que triaran aquestes classes mitjanes com a sistema adaptatiu. En lloc de fer front a la realitat i mirar-la de cara, com fan Simín i el seu exmarit, menteixen sense adonar-se que les víctimes de l'engany són ells mateixos i que, vulguin o no, la realitat és implacable i acabarà imposant-se. Mojdeh, víctima de la mentida de Ruhí, suspèn per un moment la seva sospita, però no pot evitar que acabi tornant, Mortezà, que no vol acceptar la ruptura definitiva amb Simín, acaba veient-se reflectit en l'exmarit de la seva veïna. L'autoengany, com la fortalesa, és només una il·lusió. Michael Sragow l'encerta de ple quan diu, "primer ens preguntem si aquest matrimoni es pot salvar, i després si mereix ser salvat."  La festa s'ha acabat, però la renovació de l'any nou no arriba. Els focs artificials només han il·luminat durant uns instants una casa plena de fissures. Ruhí se’n va amb una experiència que probablement modificarà la seva idea del matrimoni. Nosaltres ens quedem amb la incomoditat de no saber si la veritat hauria pogut salvar aquella parella. Potser el problema és que, quan la sospita s’ha convertit en una manera de viure, la veritat ja no és un antídot, sinó una altra mena verí. Tue, 06 Oct 2026 23:47:08 GMT https://validator.w3.org/feed/docs/rss2.html PeerTube - https://clip.place https://clip.place/lazy-static/avatars/e63ed084-e5be-423e-a66e-dae98f14f4b6.png https://clip.place/videos/watch/dbc130f2-8c99-455c-8611-0a24218bec38 All rights reserved, unless otherwise specified in the terms specified at https://clip.place/about and potential licenses granted by each content's rightholder.