https://clip.place/videos/watch/e020b2c0-9e91-4d1b-84c2-1e61d33004e3 Per a una experiència de més qualitat et pots baixar els subtítols en format .ass des d'aquest enllaç https://cloud.disroot.org/s/HkiamB3YAZaqGo4  En la frontera entre la realitat i la ficció on fa anys que es mou una part del cinema iranià en general i el cinema de Mohsén Malmakhbaf en particular, "El viatge a Qandahar" és una peça singular en què el director es dedica a encaixar una sèrie de fets i personatges reals en una narració ficcionada.  1.- L'Afganistan. Per entendre el context de la pel·lícula ens n'hem d'anar a l'Afganistan del tombant de segle, un país en plena guerra civil en un moment en què els talibans ja controlen el 90% del territori i on la mateixa guerra, la fam i la sequera han deixat un Estat devastat i sense perspectives de futur. Tot i que davant de la perspectiva del final de la guerra alguns afganesos exiliats comencen a retornar, com ja hem vist a "Baran" (2001), el règim fonamentalista i repressor dels talibans aviat els ofega tota esperança, sobretot a les dones. Les escenes on el director del campament de refugiats els explica a les nenes què es trobaran a l'Afganistan són esfereïdores. El curset accelerat on els diuen que no recullin nines del terra perquè són en realitat mines posades expressament per acabar amb elles o la reflexió sobre si la imposició del burca és cosa dels talibans o la demanda d'una societat patriarcal i tradicionalista que vol la dóna sotmesa, ens retraten bé les perspectives de futur a què s'enfronten les dones afganeses. Però no només les dones, perquè les escenes dels nens a l'escola alcorànica ens porten a reflexionar sobre el rumb que pot acabar prenent el país.  2.- Nafàs i l'eclipsi. En aquest marc, Makhmalbaf, ens explica la història d'una exiliada afganesa que ha refet la seva vida al Canadà i rep una carta de la seva germana, que encara viu a l'Afganistan, on li diu que ha perdut tota esperança i ha decidit suïcidar-se el dia de l'eclipsi. La tria de l'eclipsi per part del director és un recurs de versemblança molt hàbil perquè el simple anunci del suïcidi, amb el retard de setmanes o mesos de les comunicacions, exigia la tria d'una data concreta que donés sentit al viatge, que generés l'esperança que el suïcidi encara es podia evitar i, a més a més, li conferia a la narració la imatge poètica, però desesperada i desigual, de la lluita de la viatgera contra el curs inexorable del sol. Fins aquí la ficció. Pel que fa a la realitat cal dir que l'actriu que fa de Nafàs és Nilufar Pazirà que, d'alguna manera, representa el seu propi paper ja que el film s'inspira en un viatge fracassat que ella mateixa va dur a terme el 1996.  3.- Tabib Sahib. Un altre personatge que va aixecar una certa polèmica al voltant del film és la figura del metge que hi surt. Es tracta de Davud Salahuddín (als crèdits com a Hassan Tantaí) un afroamericà convertit a l'Islam que el 1980, segurament per encàrrec de la nova República Islàmica, va assassinar als EUA Alí Akbar Tabatabaí un exiliat iranià lligat al règim del xa. Després d'això va fugir a l'Iran on va treballar per al nou règim. Segons que explica el propi Davud entre el 1986 i el 1988 va lluitar a l'Afganistan al costat dels Mujaïdín contra els soviètics i això fa que tot el seu testimoni a la pel·lícula, com ja passava amb el de Nilufar Pazirà, torni a difuminar la frontera entre la realitat i la ficció. Makhmalbaf sempre va justificar la seva presència posant el focus en la figura de Tabatabaí, vinculat en el seu moment a la SAVAK, i va recordar els 5 anys de presó que ell mateix va patir com a conseqüència del seu activisme quan era jove.  4.- Marca de la casa. Makhmalbaf hi barreja les dues vies que ha anat desenvolupant al llarg de la seva carrera. Per una banda tenim el tema social, el retrat dels exiliats afganesos que ja havia tocat a "El ciclista" (1989), però afegint-hi a més el tema de les dones que ha introduït amb força la seva dona, Marzieh Meixkiní, a "El dia que em vaig fer dona" (2000), i per l'altra tenim l'ús dels recursos tècnics que ve emprant des de "Gabbeh" (1996) amb un colorisme i unes imatges poètiques i suggeridores que atrapen l'espectador: l'eclipsi dels crèdits, la posada en escena i la riquesa colorista dels burques o les cames que cauen del cel es converteixen en imatges d'una bellesa pertorbadora i inquietant.  Tot i que la pel·lícula va tenir un cert recorregut internacional, al principi va passar sense massa pena ni glòria fins que aquell mateix 2001 es produiria l'atemptat a les torres bessones i portaria el film al primer pla. Sun, 02 Aug 2026 11:17:01 GMT https://validator.w3.org/feed/docs/rss2.html PeerTube - https://clip.place https://clip.place/lazy-static/avatars/e63ed084-e5be-423e-a66e-dae98f14f4b6.png https://clip.place/videos/watch/e020b2c0-9e91-4d1b-84c2-1e61d33004e3 All rights reserved, unless otherwise specified in the terms specified at https://clip.place/about and potential licenses granted by each content's rightholder.