https://clip.place/videos/watch/e7fac8a8-33d8-432c-be30-d49859d89544  És el primer documental de Kiarostamí sobre l’escola després de la revolució. A diferència del que havia fet a “Primer cas, segon cas” no reflexiona sobre com ha de ser l’ensenyament sinó que ens mostra com funciona. Tot el film té la mateixa estructura; el sotsdirector, responsable de la disciplina dels alumnes, s’encarrega de resoldre els petits conflictes diaris del centre: retards a l’hora d’entrar, baralles o disputes entre els nens, presentació de nous alumnes, gestió de l’enyor del primer dia de classe, neteja del centre... fins i tot talla les pomes que els nens esmorzen a l’hora del pati. No hi ha cap crítica al sistema, ans al contrari ens presenta l’autoritat com a comprensiva, justa i equànime.  En el seu procés evolutiu introdueix un element nou: la veu dels nens dins del centre. A l’”Esbarjo” només mira, a “El viatger” parla del que passa fora de l’escola, a “Dues solucions per a un problema” els explica als nens el sistema de resolució de conflictes, a “Jo també puc” juga amb els límits de la imaginació, a “Homenatge als mestres” escolta els docents, a “Primer cas, segon cas” escolta els diferents actors socials, a “Amb ordre o sense ordre” reflexiona sobre la possibilitat de controlar el caos... però fins ara mai no havia escoltat els nens en la seva relació amb l’escola.  Els recursos tècnics que empra no són nous, hi reconeixem els primers plans dels nens, els passadissos i les escales en perspectiva, els zenitals, els picats i la càmera que es limita a observar en les escenes del pati.  Al curtmetratge, qualsevol insinuació de crítica ha desaparegut i tot l’interès li ve de l’espontaneïtat i l’actitud els nens i com s’ho fan en el seu dia a dia a l’escola.  Ah, i una curiositat. Al minut 52 del documental hi una escena on els nens fan volar les bosses de plàstic de l’esmorzar pel pati. Em va cridar l’atenció perquè una escena semblant apareix a “American Beauty” (1999), una de les pel·lícules més mediocres, òbvies i sobrevalorades que he hagut de patir en ma vida, i que molts dels incondicionals que van veure aqueixa “crítica demolidora a la societat nord-americana” destacaven com la millor escena poètica mai creada. Amics meus, aquesta bosseta meravellosa ja volava pel cel de Teheran 15 anys abans. Sun, 14 Jun 2026 19:59:53 GMT https://validator.w3.org/feed/docs/rss2.html PeerTube - https://clip.place https://clip.place/lazy-static/avatars/e63ed084-e5be-423e-a66e-dae98f14f4b6.png https://clip.place/videos/watch/e7fac8a8-33d8-432c-be30-d49859d89544 All rights reserved, unless otherwise specified in the terms specified at https://clip.place/about and potential licenses granted by each content's rightholder.