https://clip.place/videos/watch/f4f1e5af-baa4-4add-8b05-0525fa1dd9ff  Sembla ser que d'una conversa en un embús a Teheran entre Abbàs Kiarostamí i Jafar Panahí va nàixer la idea de fer aquesta pel·lícula. A Panahí li va interessar l'anècdota i li va demanar a Kiarostamí que li fes el guió. Recordem que venim de la prohibició d'"El cercle" (2000), on havia fet una crítica demolidora a la manera en què el sistema tractava les dones, i ara veu l'oportunitat d'explorar un nou camí, el de les desigualtats socioeconòmiques del nou Teheran i la segregació d'uns marginats que no es volen resignar a la seva misèria però que no tenen cap possibilitat de fugir-ne.  1.- La mirada de Hossein. Per protagonitzar aquesta pel·lícula Panahí va triar un actor no professional, Hossein Emadeddín, que treballava com a repartidor de pizzes i tenia problemes d'esquizofrènia. Els seus problemes mentals van fer molt difícil el rodatge, però la seva mirada sempre distant i inexpressiva, que és al capdavall el punt de vista narratiu del film i per tant el nostre, acaba sent el puntal més fort de la pel·lícula. Per si això fos poc, Hossein també va ser al front durant la guerra Iran-Iraq, a Xalamtxeh on van morir més de 50.000 soldats iranians. La seva mirada, per tant, no és una mirada qualsevol, és la mirada d'un exclòs que veu com una societat que s'ha fet rica el rebutja i l'expulsa dels seus barris si no és per repartir-hi pizzes.  2.- Zafaranieh. És un barri ric al nord de Teheran arrapat a la falda de l'Alborz amb tota la ciutat als seus peus. El nom sembla que li ve del color que tenia originalment del palau de Sadabad, el color del safrà, el color de l'or vermell de l'Iran. Tota la part final de la pel·lícula passa en un àtic de luxe d'aquest barri que li serveix a Panahí per mostrar-nos la distància abismal entre el món dels rics, el seu estil de vida, els seus maldecaps i preocupacions, i un Hossein que per primera vegada pot veure que tot això també és real i que ho té a l'abast a la seva mateixa ciutat.  3.- L'ètica del lladre professional. Hossein i Alí, a part de repartir pizzes, per poder anar fent alguns calés extra es dediquen a furtar bosses des de la moto pel mètode de la bursada, però un estafador amb més recorregut que ells els fa veure que és indecent robar els pobres i que la manera de dignificar la professió és preparar-se bé les coses i buscar els diners on són realment, als barris bons. Un discurs que em fa recordar els versos d'"El lladre i el jutge" de Parvín Etessamí. La casualitat d'un rebut que troben després d'una bursada els portarà a una joieria on el propietari, en veure la seva classe social, "amablement" els fa fora i els adreça al basar on "algú com ells" hauria d'anar. I aquest serà precisament el motor de la seva tria per a l'atracament, no la joieria en si, sinó l'actitud classista del propietari.  Però Panahí aquí tampoc no s'estalvia la crítica a la repressió. Recupera l'escena del control policial que ja ens havia mostrat a l'episodi final d'"El cercle" i aquí la porta a una festa en una casa particular. I quin és el problema us preguntareu? Molt senzill, d'entrada una festa en una casa particular no és cap problema, però la nocturnitat, que els que hi participen no siguin casats ni respecten la normativa sobre el vel davant dels que no són familiars directes i la possibilitat del consum d'alcohol o substàncies il·legals, fan d'aquestes festes un objectiu per a la policia. Tot això ho podrem veure amb molt més detall a "Ningú no en sap res dels gats perses" (2009) de Bahman Qobadí. En aquesta escena introdueix també un personatge interessant, el soldat menor d'edat que es fa passar pel seu germà mort per poder-se guanyar la vida, i ens mostra una altra via de supervivència per als miserables.  Suposo que no us endureu cap sorpresa quan us digui que la pel·lícula va ser prohibida a l'Iran en considerar-la "massa fosca" i, en no ser estrenada al seu país, no va poder ser nominada a millor pel·lícula en llengua estrangera als Òscars. Això, a més a més, va desencadenar uns fets ben curiosos. Des dels EUA se li va demanar al govern iranià que permetés l'estrena encara que fos en un nombre restringit de sales per poder-la presentar, però el govern s'hi va negar. Paral·lelament el film va ser programat al Festival de Cinema de Nova York però, com a conseqüència dels atemptats de l'11 de setembre del 2001, el govern dels EUA exigia el registre de les empremtes dactilars als ciutadans iranians per poder entrar al país. Panahí es va negar a acceptar aquest requisit repressiu i va escriure una breu però memorable carta a Richard Peña, el director del Festival, declinant la seva assistència amb una cita al conegut vers d'Ahmad Xamlú "són temps estranys, estimada" del poema "En aquest atzucac" que ja coneixem de "Deu" (2002) d'Abbàs Kiarostamí:  Benvolgut Richard: He de donar-te les gràcies per haver seleccionat la meva pel·lícula, Or Vermell, per al prestigiós Festival de Cinema de Nova York, i per tots els teus enormes esforços durant l'última dècada per fer accessible el cinema iranià al públic americà. Però he de disculpar-me per no poder assistir al festival a causa del requisit de prendre les empremtes dactilars als ciutadans iranians. Vivim en temps estranys. No és només George Bush qui subscriu la idea que o estàs amb nosaltres o estàs contra nosaltres. Al meu país, també, qualsevol que ultrapassi lleugerament cap línia vermella queda sotmès a la sospita dels censors que l'etiqueten com a alienat, víctima de l'autoodi, mercenari, infiltrat, agent enemic i fins i tot heretge. Aquí, m'interroguen perquè sóc un cineasta amb consciència social. Als Estats Units, em prenen les empremtes dactilars i literalment m'emmanillen per matar el meu orgull nacional, perquè soc un cineasta iranià. Aquest és el tipus de purgatori en què em trobo jo, i molts altres com jo. Benvolgut Richard, no dubto que entendràs per què no vull sotmetre'm a un tracte humiliant en arribar a Amèrica. Estic segur que entens per què em nego a comprometre les meves conviccions, com a cineasta i com a ésser humà, en qualsevol lloc, dins o fora de l'Iran. Atentament, Jafar Panahí Teheran  I potser tampoc no us endureu cap sorpresa en saber que "Or vermell" no es va estrenar mai comercialment a les sales de cinema de l'Estat Espanyol fins que, com a conseqüència de l'estrena d'"Un simple accident" (2025) i tot el que la va envoltar, Surtsey Films va decidir distribuir-la per primer cop el novembre del 2025. (eAPiL): e6oVeKXZMrzY9kx3QtTqP2 Tue, 25 Aug 2026 16:13:43 GMT https://validator.w3.org/feed/docs/rss2.html PeerTube - https://clip.place https://clip.place/lazy-static/avatars/e63ed084-e5be-423e-a66e-dae98f14f4b6.png https://clip.place/videos/watch/f4f1e5af-baa4-4add-8b05-0525fa1dd9ff All rights reserved, unless otherwise specified in the terms specified at https://clip.place/about and potential licenses granted by each content's rightholder.