La primera cosa que tanca és una tetralogia de documentals sobre l'escola des de 4 punts de vista diferents: el dels pares i els experts ("Primer cas, segon cas"), el dels mestres ("Homenatge als mestres"), el de la relació mestre-alumne ("Els de primer") i els dels alumnes ("Els deures").

 La segona cosa que tanca és el tema dels deures, un assumpte que el portava de corcoll i que ja va utilitzar a "On és la casa de l'amic?" com a excusa per plantejar el dilema moral obediència-amistat que era el que realment li interessava.

 I, sobretot, tanca tot el cicle de la reflexió sobre la infantesa i l'adolescència que va encetar amb el seu primer curt "El pa i el carrer" i que ha estat la via que li ha permès arribar a la seua maduresa com a director.

 A "Els deures" no fa un simple retrat de la relació dels alumnes amb els deures, sinó que mostra com tota una societat entén l'ensenyament a través dels ulls dels nens... i espanta. És, clarament, el millor documental de Kiarostamí.

 A partir d'ara ja s'han acabat els nens perquè ells, com Kiarostamí i com nosaltres, ja s'han fet grans.

 Tot el que ha anat fent fins ara cristal·litza en aquesta obra mestra: ha trobat la fotografia i la llum perfectes després d’”El cor”, ha après a mirar els nens, els adults i els mestres amb una mirada quasi-documental després de “L’esbarjo”, “El viatger”, “Primer cas, segon cas”, “Amb ordre o sense ordre?” o “Els de primer”, ha definit la seva focalització en els primers plans dels personatges ja des del seu primer curt “El pa i el carrer” i l’ha anada polint amb tots els seus films posteriors, ha recuperat la figura del vell amable que sembla ser l’únic que s’acosta al món dels nens perquè el no-temps dels vells i dels nens s’assembla, com hem vist a “El cor”… Hi vol sintetitzar tot el que ha anat aprenent sobre la forma en què els adults veuen el món dels nens i la forma en què els nens veuen el món dels adults i com, en realitat, aquests dos mons són el mateix món.

 Després de 10 anys ha tornat a la ficció i ha deixat de banda les obres didàctiques o documentals, i ho ha fet introduint un element nou i incidint en un tema que ja se li ha tornat recurrent. La novetat és que l’acció, per primera vegada, ja no passa a la ciutat, la narració està centrada exclusivament en uns fets que passen en un poblet de les muntanyes, i això no ho tornarà a fer mai més. Algú em dirà: “Però en fa més de pel·lícules ambientades a Koker”, i jo li diré: “Sí, però ja no és una història del poble, sinó la història d’uns de la ciutat que van a veure què passa al poble amb una mirada documental”. En aquest sentit és una pel·lícula única dins de la seua obra. El tema recurrent se centra en un dilema moral: el sistema social ens ensenya dos valors, l’obediència i la solidaritat… quin hem d’escollir? Us sona? Un tema sobre el qual ha tornat una i una altra vegada des d’”El viatger” de la mà de la ficció, de les peces didàctiques i dels documentals. Aquí el porta a la pràctica i és el nen qui ha d’escollir… i escull sense dubtar ni un instant. Tot un cant a l’amistat.